Inici

Albert Manent oferirà dilluns una conferència sobre “La repressió de la llengua catalana des de 1714

5 de març de 2003

La conferència, que ha estat organitzada per l’entitat d’estudis cubellencs “Amics del Castell”, es farà a l’aula de cultura de Caixa Penedès, a partir de les set de la tarda. Sota el títol “La repressió de la llengua catalana des de 1714 ençà”, l’escriptor i activista cultural, Albert Manent portarà a terme dilluns, 10 de març a partir de les set de la tarda una conferència a la sala cultural de Caixa Penedès. Segons ha explicat Joan Vidal, president del Grup d’Estudis Cubellencs “Amics del Castell” “Manent és una de les figures literàries més singulars d’aquests darrers cinquanta anys, que té un llarg historial en el servei al país”. Vidal ha dit que l’entitat havia mantingut contacte amb Manent quan ara fa tres anys l’escriptor i activista es trobava treballant en l’edició d’un llibre sobre els núvols i els vents.“Em va demanar que reunís a pagesos i gent de Cubelles que el poguessin informar sobre el tema. A partir de llavors vam mantenir un contacte amb ell. I ha estat ara que ha trobat un forat a l’agenda”.

D’altra banda, diumenge, 9 de març l’entitat farà una sortida a Vilanova i visitarà una exposició antològica de pintures i dibuixos del pintor vilanoví Martí Torrents a la Biblioteca Museu Balaguer. Es tracta d’una visita guiada per l’historiador Francesc Xavier Puig Rovira. La sortida serà a les onze del matí des de la plaça del Mercat, amb cotxes particulars. Els “Amics del Castell” també han organitzat per al proper diumenge, 23 de març una sortida a Gelida, on visitaran diversos indrets del municipi, com ara el seu Castell i el funicular. Està previst que la sortida, que s’iniciarà a les nou del matí des de la plaça del Mercat, sigui guiada per Alfred Mauri, arqueòleg de la Generalitat. Les inscripcions s’han de realitzar abans del proper 16 de març.

Albert Manent, escriptor i activista

Sens dubte, Manent és una de les figures literàries més singulars d´aquests darrers cinquanta anys. De fet, constitueix una rara barreja d´escriptor i d´activista, molt pròpia d´uns temps de crisis, però que, en el seu cas, per la concurrència d´una sèrie de factors, entre ells, la reflexió, la saviesa i la flexibilitat, ofereix uns trets molt específics. Manent va publicar, en plena adolescència, dos reculls lírics que van obtenir una positiva difusió, fins i tot més enllà del clos domèstic.

Va guanyar alguns premis importants (per exemple, és Mestre en Gai Saber pels Jocs Florals de la llengua catalana, vull dir: pels oficials de l´exili). O va compondre unes proses à la manière de Bontempelli, que no va publicar mai i que no sé si conserva. I, per diverses raons, va anar substituint, a poc a poc, la poesia i la prosa de creació per la història i la crítica literària, el periodisme, alhora, d´informació i d´opinió, sovint, amb un fort contingut polèmic, i la recerca toponomàstica o folklòrica, ni que aquesta, en principi, la circumscrigui al seu àmbit patrimonial.

Manent, els seus interessos d´escriptor i d´erudit, els va alternar, també des del primer moment, amb l´activisme més cru. I va participar, des de la fila zero, en la majoria d´accions organitzades per la resistència antifranquista, sobretot en les de tipus nacionalista, cultural i religiós. A vegades, orientant o ajudant des de la penombra. Buscant els suports econòmics necessaris. Corregint octavetes. O redactant pamflets. Assistint a tertúlies o a reunions subversives. I fent visites periòdiques als vells líders. O als qui compartien, amb ell, els avatars de la conspiració. D´altres, intervenint fins al coll en empreses que han esdevingut emblemàtiques, com les declaracions de l´abat Escarré a Le Monde, sobre les quals va escriure per a Serra d´Or un saborós article que després ha aplegat en De 1936 a 1975. Estudis sobre la guerra civil i el franquisme. Les Edicions Catalanes de París, muntades amb la col•laboració de Josep Benet, una mena de Ruedo Ibérico a la catalana. O, en campanyes massives com, per posar dos casos, les dirigides contra el senyor Galinsoga, director de La Vanguardia, aleshores, "Española". O contra el bisbe Marcelo. I, per últim, treballant, instal•lada, ja, la democràcia, en l´administració pública, com a director general. O com a assessor directe del president Pujol.
Aquestes dues passions, independents l´una de l´altra, Manent, a partir d´un moment donat, les va convertir, fonent-les, en objecte, més de reflexió teòrica, d´estudi o, almenys, d´inventari a través de la crònica historiogràfica, de la biografia i, sobretot, d´un gènere, el del retrat literar¡, de forta implantació en els mapes culturals més elaborats. Crec que, per entendre l´operació en tot el seu abast, cal tenir en compte dos fets, tots dos, decisius. Primer: Manent, per tradició familiar i per interessos de lector, que el van dur a redactar, per a la literatura catalana de la casa Ariel, el capítol dedicat a la producció memorística, estava destinat a ser el cronista del seu temps i, més en concret, de la resistència antifranquista.

Joaquim Molas, «Albert Manent. Cronista de la resistència», dins Records d´ahir i d´avui. Homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys (Barcelona, PAM, 2001).