La domesticación del arte. Política y mecenazgo

Presentació de la traducció de Juan-Francisco Silvente, del llibre La domesticación del arte. Política y mecenazgo, de Laurent Cauwet, a càrrec de CREA Cubelles i Incorpore Editorial. A continuació hi haurà una taula rodona/debat amb:

• Juan-Francisco Silvente, traductor del llibre
• Manolo Millán, professor, poeta i artista del col·leciu CREA Cubelles
• Meritxell Martínez d'Incorpore editorial
• Albert Coma, d'Incorpore editorial

Modera: Josep Lluís Villanueva (Ràdio Cubelles) o Carme Rigol (agència de traducció literària TradBcn). 

La domesticación del arte ens convida a reflexionar sobre una qüestió molt actual: els mecanismes d’asserviment i de despolitització de l’art, a causa de la seva institucionalització.

Laurent Cauwet es basa en casos concrets per a analitzar les condicions, els mitjans i les conseqüències d’aquest asserviment, evitant en tot moment els atacs estèrils dels quals ha sigut objecte recentment «l’art contemporani». La crítica que es presenta en aquest lúcid assaig no assenyala aquest «art contemporani», sinó les institucions artístiques i polítiques contemporànies.

El punt de partida de l’autor consisteix en mostrar de quina manera la cultura s’ha convertit en una empresa que condiciona tant l’artista com l’obra artística. Pertànyer al món de la cultura significa acceptar una relació pautada i finançada per unes instàncies, públiques o privades, que avalen i condicionen l’estatut de l’artista. És a dir: el professionalitzen mitjançant una proletarització i una alienació que afecten profundament tant l’obra artística com la llibertat de creació i de pensament. L’artista ja no és tant la persona que crea, sinó aquella que respon a un encàrrec, a unes expectatives, a una ordre.

«La proletarització de les destreses de l’art i del pensament obliguen a practicar amb més o menys subtilesa l’autocensura i la formatació de les obres encarregades, o a vendre l’obra no encarregada com si ho fos».

L’empresa cultura té talent, ja que aconsegueix fer creure que un artista, reconegut com a tal per les institucions, és «una persona lliure, és a dir, sempre [està] del costat de la resistència», més enllà de les concessions i de les restriccions que s’hagi vist obligat a aplicar al seu pensament i a la seva obra. L’artista respon, per tant, a una doble consigna: donar la imatge que està desvinculat de tota tutela i proporcionar la prova que aquestes institucions vetllen per l’interès general. L’estratègia institucional és tan fina i perspicaç que en algunes ocasions fins i tot el mateix artista s’ho creu.

«Ja no es tracta de produir art, sinó un simulacre d’art […]. L’artista és artista només per decisió de l’empresa. L’empresa crea l’artista. Així doncs, l’empresa crea obra. I l’artista, objectivat, es converteix en ready-made col·locat per l’empresa en funció de les necessitats del poder dominant». En conseqüència, l’art passa a ser en primer lloc una indústria que fomenta l’ensopiment social, i l’artista esdevé un agent “amable” de l’empresa cultura, la missió principal del qual és la «pacificació social».

Mitjançant una contundent llista d’exemples, l’autor posa de manifest les complicitats existents entre les elits politicoeconòmiques i els artistes: des de la celebració de «les grans misses festives prescrites per l’empresa cultura (festes de la música, orgull gay […] Paris-Plage i altres festivals, biennals, triennals)» fins a la participació en beques, exposicions, residències premis proposats per multinacionals que segueixen unes lògiques neoliberals (Benetton, Lacoste, Cartier, etc.). Sense oblidar, és clar, els esdeveniments artístics i culturals com ara el «Fòrum universal de les cultures de Barcelona» o «Marsella capital de la cultura» que, en realitat, serveixen per a redissenyar i aburgesar l’espai públic, és a dir, accelerar el procés de gentrificació.

Cal preguntar-se, doncs, sobre les conseqüències de la participació artística en projectes proposats per empreses o Estats que empobreixen als pobres, criminalitzen la pobresa, fomenten polítiques postcolonials, deixen morir els immigrants al Mediterrani… Reflexionar sobre l’art avui dia implica contextualitzar la intervenció artística.

En aquest sentit, Laurent Cauwet recorda que tota institució, pública o privada, té una història i que els diners amb els que finança l’artista no se’n poden deslligar. Les anàlisis de La domesticación del arte treuen a la llum i denuncien la manera com els cercles artístics i culturals tanquen sovint els ulls per no veure la seva complicitat amb polítiques i sistemes econòmics dubtosos. El problema és tant artístic com polític: sent còmplice, l’art institucionalitzat perd la seva potència, és a dir, sacrifica allò que realment és: resistència i creació.

Com ho assenyala l’autor, és difícil fer front a aquest fenomen. No existeix una solució ideal, sinó un seguit de decisions polítiques que l’artista va prenent en funció de les seves possibilitats i reflexions. El més important «no és la procedència dels diners, [sinó] que l’artista sigui conscient del que implica acceptar aquests diners». Prendre’n consciència, no porta necessàriament al pessimisme, al conformisme o a la desesperació. Al contrari, el llibre està impregnat d’un esperit esperançador, un esperit de consciència i combat que confia en el poder de l’art i de la poesia.

L’art i la poesia són mitjans per a resistir a la llengua de la dominació, a les pràctiques resultants de la institucionalització artística. Laurent Cauwet ens exhorta a reinventar nous llocs de creació artística on art i crítica vagin de la mà, a establir les premisses d’una pràctica poètica que es qüestioni i tingui consciència del seu context: on queda situada l’obra: del costat dels dominadors o dels dominats? Quin és el paper de l’art en les manifestacions culturals proposades?

Després de tancar les pàgines de La domesticación de arte, el lector se sent més preparat per a fer front al doble mecanisme d’asserviment i de despolitització, i per a reprendre el fil d’una pràctica artística, poètica, que no perd terreny ni davant la impotència ni el fatalisme. Una pràctica que es desmarca de l’estratègia institucional, desplegada conjuntament i tàcitament per organismes públics i privats, l’objectiu principal dels quals és impedir tota comunitat de pensament, tota temptativa de rebel·lió.

L’AUTOR: Laurent Cauwet (Marsella) va estar al capdavant de les edicions Al Dante des de 1994. Va editar i publicar poesia experimental, organitzà intervencions poètiques i polítiques, festivals, recitals, col·loquis... Es va arriscar amb les publicacions de joves autors desconeguts, així com amb obres de poesia, art i assaig polític. El 2014, obre a Marsella el cafè-llibreria